Baix d'un roser, tot pié de la ufanía de les seues flors delicaes, d'un rosa pálit, mos trobem, Prop de mosatros el granate de les clavellines mentixen trosos de cor ensangrentats y mos envíen un perfum penetrant y fort. Es un matí primaveral, com sols se disfruten en Alacant, en que el sol, allá dalt, agarrat a la seda del manto del sel, está bruñit, perque al pasar per la mar, abans de naixer allá en el horisont, s'ha bañat y refregat bé contra una ona; brilla valent y els seus rayos ensenen tota la siutat en llum magnifica. Coloma, com aquell que no diu res, demana satisfet: - Escrigam unes cuartilles... - Ya sé pa qui son... - iDeu li conserve la vista!, bromecha ell. Pa “El Tio Cuc”, de les “Fogueres”, ¿no?... - Si, home; eixa es la intensió ... - ¿Y vosté creu que puc fer yo?... ¡Qui sabera escriure en aticantí, amic!... ¿Que vach a dir yo sobre eixe tema? ¿Vol que m'arranque per els “serros d'Ubeda” y diga coses que no interesen, o que fasen dormir als avispats lectors del semanari?... No; aixó seria perillós... Coloma no diu res; sols me mira, a través dels cristals de les antiparres y sonriu, sonriu, esperant que yo ho diga tot, y que, al fi, li prometa ferli lo que vol, perqué sap que no puc negarli res. Pensant en lo que poguera fer, mire a la chicota que, damunt de la font, buida el canter, plé d'aigua, sobre l'esquena del fauno que volía d'ella no sé que censesións corporals. El Sol trau brillo al llom de la bestia de carnes de cabrit y la sonrisa de la chica, al vores lliure de les acometudes del barbachoto, es mes luminosa. Me venen a la imachinasió les Fogueres de San Chuan, les figures de les “fogueres” la nova festa que está ya arraigá entre mosatros. Y vec també una nit clara, tota ansesa d’estreles en el firmament, blau encara perque, en estes hores primeres de la nit, la llum del crepúscul, que no vol morir, guarda encara molta de la tinta blava en que se va manchar, sense voler, al pasar per la mar cuant la tramoya de la matiná, en que la claror del sol s'embruta del tó de safir de la mar... Y en eixe bregar de la nit que vol mancharo tot de sombres y el día que s'aguanta ferm en no morir, sonen músiques alegres, rises de dones y chilliets de content tal volta perque unes mans d'home han pesigat la seda de les carns d' elles. De molt alt cauen dotse campanaes y, de sopte, en mich d’una plasa, una flama llepa les faldes d'una chica, que está esperant ella sabrá lo qué, en lo alt d'una “foguera”, y pareix que vol ficase, atrevía, per entre les cames de la nena. Te la chica cuscanelles y se retors al contacte del foc, y, desfallida de dolor o de felisitat, acaba per deixar que la serp d'or aplegue a les entrañes en una carisia mortal y, tota ensesa, tapanse les carases que fá en un manto de flames, se deixa dur hasta la mort, pensat ella sabrá en quines atres carisies, també cálides, pero mes dolses y suaus, que diuen de vida y goch... - Aixó, aixó que está pensant, -diu Coloma desidit: - Ho escriu... ¡y ya estál,... - ¿Creu vosté?... -Si, home... ¡Pos ya ho crec!... No pense mes... Ell mana; aixó vol y aixó he fet. Tota la responsabilitat, pa ell. Yo repetixc: “¡Qui sabera escriure en alicantí!...”