Com un cant d’eternal primavera
sincompada al compás del llevant,
el teu nom es un crit de delera:
¡Alacant, Alacant, Alacant!. Una llum celestial t’ilumina
refulgint ton llinage pregon
i encegant-se, tothom te nomina:
¡La millor de les terres del mon!. La finor de les plages dourades
que encatifen el bes de la mar,
son presents de les mil ambaixades
de la gent que te ve a visitar. La turquesa de l’aigua que t’orna
inmutable a l’hivern i a l’estiu
es visio per la cual se trastorna
qui demanda un indret atractiu. L’elegancia d’esbeltes palmeres,
vert esclat de jardi cap al cel
son espurnes que salven fronteres
trasformant el seu vol en estel.

La dolcor de la gent que t’habita,
sempre oberta a l’abrac de l’amic,
es la gracia d’un Poble que invita
a voler-te com un dolc castic. Ningu pot evitar el cantar-te
puix provoques deliri comu
i el trobar-te, Alacant, es amar-te
perque el cim de l’encant el tens tu. Eres perla que el Regne ens exposa
baix la closca d’eximi castell,
la bellea que invita a la glosa
con la Musa del cantic mes bell. Deixa’m puix, que ab la veu mes modesta,
captivat per teu magne tresor
vullga fer d’un deler una Festa
i d’un vers, una ofrena del cor. I reblit per la fe valenciana
Que em motiva en la forca del cant,
victorege a la terra germana:
¡Alacant, Alacant, Alacant!.