Ara que devant de la Foguera
mire l’Art tan important del monument,
jo veig que será flama en un moment
el treball i la suor d’un any de brega. I en la grandesa infinita de la nit
tot ha de tronar-se a la fi de cendra,
i es quedará tot també en la tenebra
com la vida s’acaba en un sospir. S’han cremat una mar d’al.legoríes
de ninots representant la societat,
per a quedar després la claredat
de la torxa que il.lumina noves vides. I en encendre la Foguera primorosa
en la nit embruixada de Sant Joan,
en sentir que s’encén la Capital
il.luminat la platja remorosa. Es el pa dels Artistas i el seu viure.
¡Tanta bellesa desfeta en un moment...!
Per a tornar de nou a l’any següent,
a veure dels ninots el seu somriure. Res no mor perqué es transforma
que les flames en pujar a l’ample cel,
cobrint el blau espai de fort rogenc
quan la palmera del Castell s’aboca.

I quan aplega el moment tan important
els ull atents al blanc Benacantil,
esperant el senyal del foc antic
que anuncia el deliri d’Alacant. Es l'ocas que es transforma en el tr¡omf
del miracle d'un any més de nostra Festa,
i el sacrifici d'un Poble que s'apresta
perque la flama no muiga en el seu cor. Que la nau de la Festa no perilla
pérque al timo hi ha bons mariners,
a vosaltres us dic: ¡als fogueres!
Que la flama del cor mai se us extinga. Que la Festa del Poble d’Alacant
porta arrels de singular tendresa,
del Poble antic que l'anima embelesa
inspirant en mi aquest meu Cant. Deixeu-me ací parlar de les Fogueres
en la Cançó que el meu amor m'inspira,
amb versos nascuts d'aquesta lira
i que a la nostra Festa jo ofrene. Diguem els versos com pregaria fervorosa
a les Festes de folla fantasía,
aquestos dies de pau i d'alegría
qu en Alacant ¡Es la Festa més Fermosa...!