Premio en VALENCIANO.

Título: "AL VOLTANT DE LA FOGUERA".
Autora: Rosa Castelló i Morro.

Obrir els ulls lentament i anar descobrint la intemperie, busque en el vent la teua silueta... Si pel carrer una nit trobes sol si passejant xafant carrers et trobes una llum natural, no et sorprengues, no penses que estas enmig d'un camp descampat, d'una terra aspra, plana de mig dia. Voras els carrers plens de joia, de cants, i una flama que surt del asfalt. I pensarás viatger del temps ja es la nit de Sant Joan. Est tren que t'ha deixat en l'estació t'ha deixat abandonat amb el teu equipatge de records davant d'una foguera en flama. Vas endavant, endinsan-te entre tanta gent anónima. Son massa anys desde aquell viatge no definitiu et sens extrany, atravesses el bosc d'alacantins, d'edificis jagants i penses... “M'han canviat la ciutat”. Et trobes viatger del temps amb el fum, la flama y la llum sota un cel de dol amb ulls d'estels que formen el teu bressol. Mentre passen els nous alacantins, els nous visitants i tu alces el cap orgullós sentint en el teu rostre com es desfà la gel davant la foguera. Una nit com esta -t'arrecordes bé- vas sentir prop del teu cor un altre cor desconegut, unes mans que acaronaves igual que acarone el vent de ponent. I vas enterrar la nit i l'adolescencia. En esta nit sens capaç d'estrellar les estrelles una per una i cremar en la foguera el passat recordat que el cride torna. En esta nit de primavera, en esta nit sense son pots aspirar el fum del passat cremat. No, no vols recordar aquell cabell llarg entre les teues mans, d'aquella imatge sense madurar. Has deixat endarrere el camí dessolat, negres i llargues nits amb el crit de muntanyes llunyanes. Has de viure ací: lligat a la teua terra, amb la seua sort, amb el seu destí, oblidat del nord i torna al sud que hui, amb est foc alçaren d'un cop la nostra terra adormida. Foc que dona forma al metall i modele el cristall, foc de sacrifici, purificador, foc que derrive muralles, que incendie collites, foc assassí: devorador de saca de pins i matorrals. Foc de combat abans de disparar cap tir. Foc poderós, destructot, foc creador, t'abandones al moviment del vent com un vaixell s'abandone a la mar. Promte tren cara l'albada i enmig del mar surtira una gavina, i després tén aniras, ho sé, lluny de la terra, maleta plena de records, a una estació anónima, i deixaràs la foguera en cendra. No hi haura mes nit de Sant Joan per a tu si no tornes mes aquesta terra. Peró encara illumene la foguera, al voltant d'una dança queta, inmóvil i callada. S'adormira després quan naixca l'alba, igual que un ocelldorm en una braca. Veniu, al niu, canteu-li una cançó de bressol fins que surta el sol que la son hui no habite ací en esta nit de Sant Joan, de joia i tristot al tall de la primavera.