Autor: Isidro Buades Ripoll.
A la comisió de la foguera va haver un gran disgust perque el tesorer es va sollar les mans i a
l'hora de pagar es va embalar fent talóns sense provisió de fons.
Tots els col.laboradors i proveidors eren excel.lens pero a any següent van posar com a condició, que no aceptarien un céntim en talóns i que el dia divuit de juny sels pagaria religiosament en diners. Va acceptar la junta, i el nou tesorer ho tenia tot molt ben preparal per a fer el pagament al dia estipulat.
Era aquest home un professional acabat i de tota confiança que va costar lo seu fer-hi dir que si al cárrec de caixer.
Tot al contrari era com a indiviu fora del treball, sempre portava els pantalons caentli, s'oblidava
més d'un dia d'afaitar-se i la pobreta de la muller s'els passava morades per a fer-hi canviar-se la
camisa; que com era grosset, la suava, i el coll el portava a vegades prou ronyós. La corbateta
amb el nu ben apretadet com s'estilava a la seua joventut, i es passawa el llas per el cap durant-li
el mateix nu mesos i mesos.
Pasqual era el seu nom, i Pasqual no parava en torreta. Era taquiller d'un cinema, compable de
tres empreses de calbot i secretari de la societat de caçadors. Ara li faltava la tesoreria de la
foguera per a no deixar-lo descansar un minut.
Tenia un autet que hauria comprat almenys de quarta ma i alló era un desastre, no el llavava mai,
i els seients descolorits que ja comensaven a foradar-se, estaven plens de clots i bonys i hi havien
periodics vells i altres papers per tots els costats.
El mecanic d'aon reparava el cotxet, li deia que algún dia perdria a la dona per un forat del baixos
que tenia podrits. Y els amics aseguraven molt seriosos, que al portamaletes li havia veixcut una tomaquera.
Pero els comtes estaven més clars que l'aigua i al dia; el president que l'any anterior hi havia
passat la seua vergonya, estava satisfet i tranquil segur de que aquell any no hi haurien
dificultats. Més, com esta vist, que segur, no pot estár un de casi res; el senyor president va tenir
un surt d'eixos que s'escriuen amb majúscula.
Era dia divuit pel matí i Pasqual acompanyat de Cortés el secretari s'en van anal' a traure els
diners per a pagar a tot el mon, que de bon segur que estaven temorencs esperant els “xavos”
escamats de l'altre any.
Van traure el patracol d'els billlets, i en companyia d'altres papers ho van ficar tot dins d'un sac
que portava preparat Pasqual; ho va posar al seient de darrere de l'auto que era de dos portes, i
segurs de que d'allí no sels perdria s'en van anar al bar de Pepe a on els esperaven factura en ma,
tots els famolencs de diners.
Va tenir Pasqual l'intensió de parar al quiosc de Pere a prendrer una orxata, puix tenia la gola seca, pero
com la plaça de la mar és un dels punts problemátic que té Alacant per al aparcament, va desistir i va
seguir per Vallellano on la vista de l'aigua i el col.lorit de les naus li van alegrar l'esperit.
Quan van parar a la porta del bar el sonris de tots va ser ample, pero segons despres, tot va canviar de to
i es van croure victimes d'una maniobra semblant a la del any anterior. Puix resulta que quan van anar a
traure el saquet, el piso s'havia desfonat i s'havia col.lat per el foral.
A Pasqual se li va fer tot negre, i tan gran va ser l'impresió, que es va desmaiar.
¡Un infarto, un infarto!, van començar a xisclar tots a la volta.
¡A la residencia, a la residencia!.
¡No! va dir Cortés, al segon pis viu un metje; ajudeume a pujar-lo, ¡rápit, que pot ser greu!. I el van pujar
a la casa del doctor que el va atendre rápidament diagnosticant que allo només hi havia segut un
esvaiment i quel cor el tenia com un rellotge.
En aixo ja havien cridat al president, que més blan que el paper només feia que dir-hi al pobre home. No
t'apures Pasqual, tot s'arreglara; ¡ala!, despavilat i aném a buscar el sac.
Si el sac, es lamentava Pasqual; el que sel trobe voras tu que fa. I estos homens es quedaran sense
cobrar. Tenim la negra, president.
En astó va muntar uns dels creidors i va dir tot ple de misteri.
Senyor Pasqual, ahí baix hi ha un gitano que vol parlar amb voste, diu que és molt precís, li dic que puje,
o baixa voste.
Jo baixaré, va dir Pasqual un poc més animat, ja m'encontre millor. Pero no recorde de moment, que es
dega res a cap de gitano. Vorem de que es tracta.
Va baixar poc a poc i en la porteria estava el gitano que tenia un paper a la ma i llejint-lo malament va dir.
Pasqual Sala Pérez, es usté?.
Si, senyor calé per a servir-lo.
El gitano va traure de la butxaca un document d'identitat, i el va mirar una i altra volta i altres tantes
voltes va mirar a Pasqual.
¡Dimoni!, va pensar este. Com era que tenia aquell home el seu carnet d'identitat?.
Si que es esto er señorito de la foto, padre. Va dir un gitanet d 'un quinze anys que l'acompanyava.
¿Qué señorito?, va dir el gitano. ¿Pues no ves que no es un señorito? Este es un currante con corbata.
¡Ha!, esto está claro, i dirigint-se a Pasqual, li va dir resolut.
No sufra más, hombre, que la talega me l'encontrao yo con to er parné. Tráelá Gabrielillo.
I Gabrielillo va dur un on un bot, el sac que tot nerviós va destapar Pasqual i que tenia el que ell hi havia posat dins.
Senyor calé voste es mon pare!, i es va abraçar al gitano plorant con un xiquet.
Calma hombre, calma: li va contestar l'home. Me parese usté mu mayor pa ser mi hijo, pero tenga usté la
seguridá de que mi hermano, si lo es; (i recalcant les paraules) tenia a la cara morena una expresió
d'amargor que sol ell podria calibrar, puix font un jest com si volguera engolir saliva, va acabar diguent
amb un esbós de sonris.
¡Aunque ustedes los payos lo tienen eso mu orvidao!.