ACCESIT: "COSES DE LA FESTA".

Autor: Isidro Buades Ripoll.

A la comisió de la foguera va haver un gran disgust perque el tesorer es va sollar les mans i a l'hora de pagar es va embalar fent talóns sense provisió de fons. Tots els col.laboradors i proveidors eren excel.lens pero a any següent van posar com a condició, que no aceptarien un céntim en talóns i que el dia divuit de juny sels pagaria religiosament en diners. Va acceptar la junta, i el nou tesorer ho tenia tot molt ben preparal per a fer el pagament al dia estipulat. Era aquest home un professional acabat i de tota confiança que va costar lo seu fer-hi dir que si al cárrec de caixer. Tot al contrari era com a indiviu fora del treball, sempre portava els pantalons caentli, s'oblidava més d'un dia d'afaitar-se i la pobreta de la muller s'els passava morades per a fer-hi canviar-se la camisa; que com era grosset, la suava, i el coll el portava a vegades prou ronyós. La corbateta amb el nu ben apretadet com s'estilava a la seua joventut, i es passawa el llas per el cap durant-li el mateix nu mesos i mesos. Pasqual era el seu nom, i Pasqual no parava en torreta. Era taquiller d'un cinema, compable de tres empreses de calbot i secretari de la societat de caçadors. Ara li faltava la tesoreria de la foguera per a no deixar-lo descansar un minut. Tenia un autet que hauria comprat almenys de quarta ma i alló era un desastre, no el llavava mai, i els seients descolorits que ja comensaven a foradar-se, estaven plens de clots i bonys i hi havien periodics vells i altres papers per tots els costats. El mecanic d'aon reparava el cotxet, li deia que algún dia perdria a la dona per un forat del baixos que tenia podrits. Y els amics aseguraven molt seriosos, que al portamaletes li havia veixcut una tomaquera. Pero els comtes estaven més clars que l'aigua i al dia; el president que l'any anterior hi havia passat la seua vergonya, estava satisfet i tranquil segur de que aquell any no hi haurien dificultats. Més, com esta vist, que segur, no pot estár un de casi res; el senyor president va tenir un surt d'eixos que s'escriuen amb majúscula. Era dia divuit pel matí i Pasqual acompanyat de Cortés el secretari s'en van anal' a traure els diners per a pagar a tot el mon, que de bon segur que estaven temorencs esperant els “xavos” escamats de l'altre any. Van traure el patracol d'els billlets, i en companyia d'altres papers ho van ficar tot dins d'un sac que portava preparat Pasqual; ho va posar al seient de darrere de l'auto que era de dos portes, i segurs de que d'allí no sels perdria s'en van anar al bar de Pepe a on els esperaven factura en ma, tots els famolencs de diners. Va tenir Pasqual l'intensió de parar al quiosc de Pere a prendrer una orxata, puix tenia la gola seca, pero com la plaça de la mar és un dels punts problemátic que té Alacant per al aparcament, va desistir i va seguir per Vallellano on la vista de l'aigua i el col.lorit de les naus li van alegrar l'esperit. Quan van parar a la porta del bar el sonris de tots va ser ample, pero segons despres, tot va canviar de to i es van croure victimes d'una maniobra semblant a la del any anterior. Puix resulta que quan van anar a traure el saquet, el piso s'havia desfonat i s'havia col.lat per el foral. A Pasqual se li va fer tot negre, i tan gran va ser l'impresió, que es va desmaiar. En aixo ja havien cridat al president, que més blan que el paper només feia que dir-hi al pobre home. No t'apures Pasqual, tot s'arreglara; ¡ala!, despavilat i aném a buscar el sac. En astó va muntar uns dels creidors i va dir tot ple de misteri. Va baixar poc a poc i en la porteria estava el gitano que tenia un paper a la ma i llejint-lo malament va dir. El gitano va traure de la butxaca un document d'identitat, i el va mirar una i altra volta i altres tantes voltes va mirar a Pasqual. I Gabrielillo va dur un on un bot, el sac que tot nerviós va destapar Pasqual i que tenia el que ell hi havia posat dins.