Don Ramón vol ser poeta, i fama guaña
segons diu, vivint en la plaza d'España;
ya que aixó, segons ell pensa, i no's manía
sol donar, i no poca, categoría. Pues si en casa es tan sols un don Ramón,
anant a ella, pasará per Calderón. Uns versos vol fer, i no ven la manera
de cantar com ell volguera a la foguera,
i en lo que sembla una cosa tan sensilla,
no ha pogut gastar ni tan sols una cuartilla.

I aixi diu. ĦDe foguerer, res! ĦS'acabat!.
Pues resulta que ara, yo soc el cremat. Y com del servell pareixia eixir fum,
en el llit se fica, apagant la llum. Al dia siguent s'alsa y al vores lliure,
diu: Jo soc un mentirós, i vach e escriure. I desidit, agafant boli y paper,
un bon cant a la foguera li va fer.