S'explica así la foguera
«Calderón-Plaza de España»,
que per a ferla, vorem
si me podré donar maña,
ja que se trata de foc
me puc cremar la napia
que'eslo que tinc mes eixit
en el sentro de cara,
i que s'arrima al paper
que tinc damunt de la taula
on escric les tonteries
que m'ixen de la capsana,
i aném a la esplicasió. Vorem en la par mes alta
un brás de foc que s'en ix
amenasant a qui pasa
i a qui agafa per davant
torrat com una castaña.
Una castaña torrá,
perque crúa, asi no encuixa.
Es el foc que purifica
tot alló que mal se fasa.
Hi han al costat dos dimonis
que s'amporten a la trágala
a dos dones, que mos diuen
que no tenen bona fama.

Ellcs xillen, patalletjen
armant una saragata,
mes aixó nó es impedix
que les posen a la plancha.
Fon en temps mol mes antius
que aquells de Maria Castaña,
cuand restregant dos llistons,
el home, en molta cachasa,
resultá que per xiripa,
am el foc mon inventara.
Aquéll home cuan renñía
en algú se barallaba,
en una d'aquells llistons
una tunda li pegaba
i d'aixó ha quedat el dicho
de calfarse la badana.
En atre costat tenim
una esseneta romántica.
Vorém en ella a Romeo,
que putjant per una escala
s'en vá en busca de Julieta
que allí en el balcó l'aguarda;
i al trobarse els dos s'abrasen,
se besen, i Santas Pascuas.

Ve ara lo mes peliagut.
Un indio agafa a una blanca
per a que sa cabellera
en la tenda de campaña
pase a formar colecsió
entre les que abans tallara. Y pasém a un atre foc.
Este es el que está en la casa,
i fa qu'eixe matrimoni
que la pau busca y la calma,
o pasem els dos felisos
volense en tota son ánima. Fon per el foc d'un cañó
que valenta disparaba,
lo que li doná a Agustina
d'Aragó la justa fama,
y ha pasat així a la Historia
per tan valerosa hasaña. Hi han dos focs en este mon
que mereixen l'alabansa.
El ú, es el foc de la cuina
on guisen lo que se jala,
i l'atre, el qu'está en el forn
on vá un home en una pala
y tráu el pá de cada día

o per a dos si se trata
del disapte, que sabém
qu'es el ji de la semana. Y en lo que a seguit dirém
esta esplicasió s'acaba.
Una estampa terrorífica
que també es una antigualla.
En el foso d'un castell.
hi ha un verdugo que se tapa
la cara, per a qu'el prés
si el veu no estire la pata,
en un fogaril ensés
unes tenalles prepara
per a posarli en el cós
del barbarisme la marca.
Y com yó, que ya sabía
que fer asó me costaba,
i qu'estaba disgustat
per el asunt que's trataba,
al acabar o he notat,
que a tornat a mi la calma
al apagarse este foc
que abans a mi me cremara.