Ya s'alsen les flames, camí del sel
i ronquen les traques al seu content;
com si foren estreles del firmament
esclaten les bombes formant dosel.
En la festa del foc, la mes radiant
naixcúa del poble, que sap gochar,
desidits volen tots, sense dubtar,
fer d'Alacant una siutat triunfant. En la nit de San Chuan,
cuan se tiren trons i trons,
d'eixos ben grosos i bons,
desde les dotse en avant,
i se pinta el sel de roch,
el que ronda una fadrina
te que duli, si es galant,
la seua coca en toñina.

“Tres pardalets, una moneta,
d'eixos que van en visicleta.
¡Chiquets ploréu,
que pardalets tindréu!...”. Veniu, chiques i cantem
la hermosura d'Alacant,
la qu'es ya, com tots sabem,
“millor terra de Llevant”. En la mar, mansa i llunteosa,
que abaniquen les palmeres,
i a la llum de les fogueres qu'es la festa més
hermosa,
y en un singular encant
diu el vent: ¡Viva Alacant!...
¡Viva Alacant! ¡Viva Alacant!